L'apoteosi: C.F. Bellvís 1 - 0 Unió Esportiva Lleida "B"

A l'espera de la crònica futbolística... la visió de l'afició.

Un diumenge de pluja d’estrelles

Avui us explicaré una història, la història d’un grup de nois que van ser capaços d’encomanar l’alegria a un poble sencer.
Un grup de nois que va decidir continuar la tasca que un 1927 uns bellvisencs van iniciar. Ara ja fa un temps, van començar a formar part d’aquest projecte esportiu que mica en mica es va anar convertint també en el seu projecte personal. Així, van anar passant els anys i ells, és clar, també es van anar fent grans. Es van adonar que el Club de Futbol Bellvís era quelcom important per a ells i van emprendre el camí per al tan anhelat ascens. Durant aquest viatge, que sembla que aquesta temporada podria arribar al seu destí, van anar sumant passatgers: nous jugadors, un nou entrenador i també més seguidors i seguidores.

Aquesta temporada, sembla que tot comença a donar el seu fruit. Els canvis al vestidor i la perseverança de l’equip els ha portat a una posició envejable i a la vegada compromesa. Tot això es palpa al terreny de joc i és clar, si s’ha de parlar d’algun partit, aquest és sens dubte el del diumenge 7 de març contra la Unió Esportiva Lleida. Un enfrontament que es va viure, salvant les distàncies, com una qüestió d’estat. Durant la setmana els mateixos jugadors i sobretot l’afició van encoratjar tothom a anar al camp a animar el Bellvís i com no podia ser de cap altra manera, la convocatòria també va tenir ressò al facebook...ja ho sabeu a Bellvís no ens estem de res!

Una barreja de nerviosisme i motivació ens va dur a tots plegats al camp de futbol diumenge a les 4 de la tarda. Tot i que el temps no acompanyava massa, l’afició no els va fallar i es va convertir en el revulsiu necessari i propi d’un matx d’aquestes característiques.

El repte no era fàcil, tenien davant un Lleida líder i invicte. Com a conseqüència, el partit va ser tens. D’una banda, per un sistema de joc basat sobretot en protegir la porteria que dificultava l’ocasió de gol i d’una altra, per la feina constant de l’afició que amb crits i amb alguna que altra paraula malsonant (bé, potser unes quantes) va voler donar tot el caliu a l’equip, el seu equip. I així, per sorpresa d’uns, per alegria d’uns altres, el Bellvís es va avançar en el marcador. La celebració va ser digna d’anàlisi, equiparable a la dels grans triomfs esportius.

A tot això, li hem de sumar el patiment fins a l’últim moment del partit, que semblava no tenir final. Un xiulet va marcar l’inici d’una alegria que va anar del camp al vestidor i del vestidor al bar on amb els coneguts càntics bellvisencs es va celebrar la desitjada i per què no merescuda victòria.

Com tota història també té una moral. En aquesta és la de la il•lusió que va permetre a aquest grup de nois superar-se, ser capaços del que potser durant la setmana havien arribat a dubtar i sobretot, de ser l’orgull del lloc que els ha vist néixer o que si més no els ha acollit com a tal.

Continuarà...


Des del Club de Futbol Bellvís, agraïm a l'afició el suport incondicional mostrat durant el partit d'ahir i durant tota la temporada, i la simbolitzem en la Núria Roca, creadora d'aquest text. Gràcies! ;)